Vaig començar a tocar la guitarra als 6 anys, i em sembla recordar que era més gran la guitarra que jo. A aquella primera guitarra, i per descomptat als meus pares, que me la van regalar, sempre hi tindré un deute pendent, o millor dit un agraïment etern e infinit. La guitarra és el meu confident mes íntim, amb ella he plorat, he rigut (i he rigut molt), he desfasat, he controlat, he après, he oblidat, he volat i he caigut, he estat feliç i m’ha omplert de tristesa, pero bàsicament m’ha ajudat a ser el que sóc (si bo o dolent no ho ser, ni sóc qui per dir-ho, i tampoc es el tema…), m'ha ajudat a trobar-me (o a retrobar-me) a mi mateix cuan mes perdut he estat; vaja, que ha estat una companya fidel, sempre ha estat allà quan la he necessitat, ...i si algú la ha maltractat algun cop, sempre he estat jo.
Hores d’ara, la música i el seu entorn omplen la meva vida, sempre tinc un parell de projectes funcionant que em permeten fer bolos quasi setmanalment i així tindre el feedback de la gent, imprescindible per la meva manera d’entendre el que es la música. No es que no apreciï el treball d’estudi o el de composició, ni molt menys, però en definitiva quan algú et vol comunicar qualsevol cosa, el millor és tindre’l cara a cara, ben a prop.
El que és realment important de tot això és el fet de corroborar que es pot viure fent allò que més agrada, per aquest motiu os encoratjo a que si de veritat hi ha alguna cosa a la vida que os ompli, mai hi renuncieu.
